RECORDS, DES DEL CAMÍ...
El suau aroma d'una rosa recordada,
em fa pensar que tenia espines fines
que em punxaven acaronant-la fort.
Com més l'ensumava, més fondes es clavaven,
com més dolor, més em seduïa el seu color.
A voltes volia deixar-la i a vegades abraçar-la,
però el vermell de la sang m'aturava lentament
bé d'abraçar-la, i bé, clement, de deixar-la.
La ferida del record d'aquella estranya rosa,
pareix que no es tanca, ni en la pausa, ni marxant.
Els pensaments rabiosos gotegen ja la sang negre
que deixa el rastre de la buidor que crema i queda,
després de la tempesta de la fragància exhaurida
que permeté punxar-me amb aquell abraç
de convid ferm sobre un llarg Camí tortuós
de pensar en tot, o en res, o amb les dues coses.
26/07/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada